UN COMTE AMB FINAL FELIÇ Puri 18-5-2012
A casa de la meva mara hi havia un petit koala de pelux,
que feia anys li havia regalat l’Enric a la Fina. La
Fina, gran
amiga d’ells pares havia quedat vídua de l’Enric, i li va
portar
a la mare el koala com un record molt estimat de tots dos.
El koala sempre voltava per sobre els llits. Tant les meves
nebodes com ells meus fills, quan arribaven a casa dels
papes,
es posaven a jugar amb aquell animalet de roba, que
voltava
sobra el llit .
Era preciós, de color canyella amb unes taquetes mes
blanquinoses, carona dolça, els ulls de un vidra gros i expressiu
¡semblaven que et miraven!
Per la meva mare a més de que pesava molt, se l’estimava
tant
que el rentava en sec a mà ella mateixa, per no fer-lo
malbé dins
de la rentadora.
Un dia li va venir
a visitar, una filla de la Fina ¡cosa estranya
perquè feia anys que no venia per casa dels pares!
- Fen memòria d’anècdotes
de tems passats “Va comentar”
que la seva mare últimament no li rollava gaire el cap,
que
tenia fixacions per algunes coses, aleshores estaven recopila’n
objectes i records de la seva vida per estimular-la per que
es
centres el màxim possible, que si sa mare li hagués donar
algun
record o regal que li tornés per ajudar-la a concentrar-se.
-Jo ja anava a buscar el pelut...(però diu el refrany que el diable
sap
més per vell que per diable) i la mara en va fer un pessic
per que no digues res.
Ens va acomiadar d’aquesta noia amb el compromís de
buscar
per si tingués alguna
cosa.
Quan sen va anar ,vaig mirar a la mare i la mare em va
dir :
- això no té ni cap ni peus, aquí passa alguna de grossa.
De seguida la mare va comença a desmuntar el koala ham
mol de cura, per no fer-lo malbé; aleshores van trobar
que la
part de les potes i els braços estaven replenes de petits
lingots
d’or que semblaven xocolatines.
- Quan vivia l’Enric tenien mols problemes amb aquesta
noia,
Portava una vida bohèmia,
no volia estudiar i tenia amics poc
recomanables,
se li fotia tols els diners que tenien a casa i els
donaven mol mals
de caps.
-Demà mateix aniré a visitar a la Fina.
Alen demà la
Carmen va anar a veure a la Fina i li va portar un
paquet amb uns pastissos que a ella l’agradaven molt. Van
trigar
molt a obrir la porta, al final un xicot de color han mol mal aspecte
i la filla de la Fina han una cara molt demacrada va obrir
la porta
“van dir ansiosa-ment”
– Que porta alguna
cosa? li vas ensenyar el paquet dels pastissos,
ràpidament el van obrir. ¡ Es van quedar parats,
esperaven altre cosa!.
-Li vaig explicar que venia a veure a la mare i quests
pastissos li
agradaven molt, i de una empenta vaig entrar sense
esperar invitació,
el pis feia pudor de no se quines drogues i porqueries,
les parets
nués de quadres “tant que li agradava fer col·leccions de
coses
maques a l’Enric”, allà no hi havia res.
¡¡¡Fina, Fina!!! Soc la Carmen, on t’has ficat? – un
feble soroll sortia
d’un habitació, dirigir-me cap allà i trobo a la pobre Fina
pelada
de fred, mig nua, sobra un matalàs a terra, la tenien
segrestada,
abandonada i arruïnada, a la seva pròpia casa.
El vaig entendre, i sense dir res vaig sortir, suposo que els
vaig agafar de sorpresa i no van poder reaccionar.
A la mitja hora jo estava allà amb els serveis socials el
meu home
i la policia, que els van manillar i detenir per segrest
i a la Fina la
van portar a l’hospital.
La Fina s’ha recuperat, ha venut el pis que li produïa
mal son, s’ha
comprat un de més petit al costat nostre i amb aquest or
que tenien
al Koala, s’ha posat al dia i es prepara per fer bons
viatges.
Avui estic mol contenta, per la confiança que va tenir
l’Enric en mi,
sabia la importància que li dono als records dels amics,
i que la seva
filla no era bona persona, i va bulé protegir a la seva
dona.
No volem pensat
que hi hauria passat amb la pobre
Fina.